D. RAFAEL ARMENGOL MACHÍ

CONSERVADOR
info@rafaarmengol.com

Ilmo. Sr. D. RAFAEL ARMENGOL MACHÍ.

Benimodo, 1941.

Aquesta nota podem fer-la servir, com a pretext, tots els lectors per a encetar un diàleg amb l’obra d’Armengol. De fet, com a nota biogràfica estaria limitada a fer un itinerari escarit de les etapes de la vida professional de l’autor (naix a Benimodo 1940, …), no obstant això, té la pretensió de donar algunes claus per a dialogar amb la producció del pintor. L’ajuda que ens ofereixen les nombroses reflexions que el professor Romà de la Calle, ha publicat al voltant de l’obra d’Armengol, ens donarà la possibilitat de conèixer aspectes que faran més comprensible totes les imatges, des de les primeres obres datades en 1960 fins a les més actuals, i així, un apropament al conjunt de la seua producció artística.

Si exposem inicialment les nostres premisses per a anar desbrinant-les a poc a poc, tal vegada implique una atenció crítica que afavorirà el diàleg pretès, ja que no són arguments rígids. Armengol des dels inicis –a la llavors Escola de Belles Arts a València (1959-1963), suposadament per allò que s’evidencia– fa una autocrítica, respecte a la seua postura pictòrica dintre la contemporaneïtat. Empra les imatges de la iconografia clàssica des de l’admiració i el respecte. És una postura individual i independent, tal vegada per desconeixement d’altres corrents, no pretén incorporar-se a cap isme, no obstant això, prèviament havia indagat amb l’abstracció, ja que a l’Escola, en aquella època històrica, Tàpies era allò més innovador. Aquesta independència en l’elecció ve donada d’acord amb uns projectes concrets. Assumeix el compromís d’utilitzar aquest pretext, imatges emprades, amb una visió contextualitzada, no mai sense més mimètica. Aquests plantejaments diguem-ne conceptuals, sempre es subordinaran a les qüestions estètiques en el sentit ample del terme. Armengol a través de la seua estètica ha mostrat una actitud ètica, que li permet actualment treballar al seu estudi de Benimodo amb total independència.

Puntualitzem respecte a qüestions que avançàvem contribuirien a desxifrar el contingut de l’obra de l’autor. La noció de palimsesto (escriure reiteradament damunt la mateixa superfície) farà explicita eixa negació d’Armengol de encetar un obra a partir del no res, d’ahí que l’inici fos utilitzar un element per a després contraposar-ne d’altres, però aquesta estratègia pot ser conseqüent amb molts plantejaments. Qualsevol text es pot sotmetre a diverses interpretacions, la hibridació el mestissatge, la lluita de contraris és com un impuls, una força en tensió. A l’actualitat, les forces verticals han estat esbiaixades per allò transversal, ja no es creiem el discurs únic, som hereus força representatius de la torre de Babel. Transitar per aquesta via, és com recórrer un camí d’amagatalls, una recerca interminable. El recurs als clàssics devé com qui busca la pròpia identitat, a través de la noció de palimsesto, redibuixar el present, creant eixa tensió dialogant, eixe impacte, entre l’apropiació i l’homenatge. D’una altra banda està el contrapunt, convivència d’elements plurals fora de context, la desmesura o mistificació d’allò quotidià utilitzat com a revulsiu per a incidir en la crítica, es fa palès en sèries on predomina l’opció de l’hiperrealisme. Tot un procediment d’identificació reivindicativa, que té eixa capacitat de recodificació, de translació del centre per a emfatitzar allò que la nostra anomalia es permet, a través de la tècnica depresa.

La tècnica, la revisió dels mitjans de comunicació, ha estat unes de les preocupacions d’Armengol. Heus ací una altra font de conflicte, l’engany òptic que ens té narcotitzats. Allò que veiem de forma homogènia que ens dóna l’aparença d’unitat i harmonia, queda invalidat per la simultaneïtat, pertany a una realitat fragmentada. És inquietant que res siga el que pareix. Aquesta paradoxa que ens obliga a suportar la presència d’elements plurals, d’aglomeracions, d’allò impur front a la visió unívoca de la realitat pura i uniforme, és una forma armengoliana de dir el que altres autors manifestaran de forma matèrica, o conceptualment. Aquesta ha conformat una etapa molt rellevant a l’hora de realitzar nombrosos treballs. S’ha fet palés a través de la descomposició del color, utilitzant els llenguatges dels mass media. També aquest arrelament a descobrir a buscar en allò ja elaborat, farà que al dibuixar, no ho fes amb el llapis sinó amb goma d’esborrar, llevar i no ficar per a descobrir allò preexistent, i així començant no de nou, en successives capes davall de cada color, com el qui ha de traure del bloc de pedra la figura que amaga.

Revisar com utilitza Armengol la seriació ens pot informar de la varietat i els continguts de la seua producció i també de les diverses etapes que han estat motiu de les seues preocupacions. Dos corrents com a motius i una constant que s’ha anat forjant al llarg del temps i que ja és element genuí, que podem considerar com la consecució de la seua identitat personal, el color. Una de les dos corrents que s’entrecreuen com a temàtiques al llarg de les nombroses sèries, podem considerar-la com a pràctica iconogràfica, migracions selectives a autors del passat, i que fent ús de les seues imatges, paradoxalment passen a formar part de l’obra estètica de l’autor. L’altra pertany a moments puntuals on predomina la sàtira o la poètica, són moments on la preocupació recau en la recerca de la identitat cultural. La forma d’al·lusió d’encetar el diàleg amb aquests períodes és a través d’imatges quotidianes amb ironia, al·legòricament, descontextualitzant jugant amb l’ambigüitat, tot guiat per la intencionalitat de produir l’impacte visual, per a provocar diverses lectures.

Si aquesta nota ha plantejat més interrogants que respostes, és que cal indagar en l’obra de l’autor. Cada mirada aporta un significat i una apropiació productiva que justifica el fet estètic.